Universidad

80è aniversari del final de la Guerra Civil

Un conflicte traumàtic

  • Pelayo Corella, 1 de Abril de 2019
  • 3 mins de lectura
Corbera d'Ebre, poble que va ser totalment destruït durant la batalla de l'Ebre l'any 1938. / Foto: Shutterstock

Diuen els historiadors que no hi ha pitjor guerra que les civils, on els enfrontaments traspassen les diferències ideològiques i les rivalitats nacionals i es barregen amb les picabaralles entre membres de la pròpia comunitat (familiars, antics amics, veïns…) que aprofiten el context per ajustar comptes.

I en el cas de la Guerra Civil espanyola aquesta perversa dinàmica es va veure, a més, exacerbada perquè altres forces van fer del camp de batalla un veritable laboratori del que després seria la II Guerra Mundial. Però anem a pams, el 80è aniversari de la fi de la Guerra Civil, del que no hi ha res a celebrar, segella una etapa obscura, desgraciada i profundament dolorosa de la història recent d’Espanya.

El conflicte va iniciar-se abans, el 18 de juliol de 1936, dia de l’Alzamiento, quan les tropes africanistes encapçalades per Francisco Franco es van aixecar en contra del govern legítim de la II República. Va ser l’inici d’una conflagració en un país que, com la resta d’Europa, havia viscut una creixent polarització política i social.

La guerra es va precipitar i el govern de la República es va veure abandonat a la seva sort, mentre que el bàndol colpista, conegut com el de los nacionales, va comptar amb la col·laboració de les forces feixistes italianes i el suport dels nazis alemanys.

De fet, com hem dit abans, Espanya va ser el camp de proves sobre les noves tàctiques militars que uns i altres aplicarien durant la IIGM. Un bon exemple va ser el demolidor bombardeig que va patir Gernika, a Biscaia, on la Legió Còndor alemanya d’infausta memòria, reforçada per avions italians, va llençar bombes explosives i incendiàries. Aquesta localitat va ser l’avantsala del que, posteriorment, altres ciutats com Londres, Hamburg o Dresden van patir de manera impenitent anys més tard.

El cas és que aquest suport estranger al bàndol nacional, va permetre un avenç lent però constant dels colpistes. La República no va rebre ajut internacional, ja que els governs de les democràcies liberals, com el francès o el britànic, no es volien veure arrossegats pel conflicte i van mirar cap a un altre costat.

La República sí va comptar amb l’inestimable ajut dels brigadistes internacionals, milers de voluntaris que entenien que a Espanya s’estava produint una batalla entre democràcia i feixisme. El seu ajut va ser del tot insuficient i, a més, molts d’ells es va veure atrapats en les divisions internes que van esclatar al bàndol republicà.

El problema per al govern legítim és que al seu bàndol hi havia qui volia aprofitar per posar en marxa un procés revolucionari. Així, es van iniciar enfrontaments entre els qui, en teoria, tenien un enemic comú: els feixistes. Aquestes dissensions internes entre socialistes, comunistes i anarquistes i llibertaris van afeblir encara més una República completament assetjada.

Les nombroses batalles, com la de Madrid, les matances a Paracuellos, la batalla de Terol o la de l’Ebre, a més de la crueltat pròpia de la guerra, van segellar el destí d’un país dessagnat i on la mort, el patiment i la crueltat havien envaït la quotidianitat.

Els perdedors van ser durament represaliats; alguns, però, van optar per una via igualment dolorosa, l’exili. Els qui van creuar l’Atlàntic (Mèxic va ser el destí preferit) van tenir més sort, ja que els que van escollir Europa, França en particular, van fugir d’una guerra per veure’s, literalment, en la gola del llop: pocs mesos després del fi de la Guerra Civil espanyola començava, llavors sí, la gran conflagració mundial. Londres i París havien après la lliçó, calia posar fre a l’expansionisme feixista. El problema va ser el preu que es va haver de pagar.

Per saber-ne més:

  • Por quién doblan las campanas (For Whom the Bell Tolls): la novel·la de l’escriptor i periodista nord-americà Ernest Hemingway, un enamorat d’Espanya, narra les desventures d’un estatunidenc que s’involucra a la guerra espanyola. Un testimoni on l’amor i la guerra muten i el destí, inexorable, anuncia mort i patiment, tant individual com col·lectiu.
  • Los cipreses creen en Dios: el gironí José Maria Gironella va publicar en plena dictadura aquest retrat del que va ser l’Espanya dels anys 30. Molts encara no entenen com va poder superar la censura. El llibre descriu com va ser la Segona República i com la deriva política i social va desembocar en una cruenta guerra.
  • Soldados de Salamina: l’escriptor extremeny Javier Cercas va guanyar fama i notorietat amb aquesta novel·la en què s’explica la crueltat de la guerra, l’exili i la repressió, així com les decisions personals en el marc d’un conflicte, que perduren en el temps i la memòria dels seus protagonistes.
  • Tierra y Libertad: el director britànic Ken Loach va rodar al 1995 aquesta pel·lícula en què narra les aventures dels brigadistes internacionals i on retrata la frustració al bàndol republicà per les lluites intestines entre les diferents faccions revolucionàries.
  • ¡Ay, Carmela!: el director aragonès Carlos Saura narra la història d’uns còmics republicans que, per error, s’endinsen en territori controlat pel bàndol nacional. Les seves aventures i desventures per sobreviure, amb l’inconfusible segell del guionista Rafael Azcona, centren aquesta pel·lícula que va guanyar un total de 13 Goyas.
  • La lengua de las mariposas: don Gregorio, un professor republicà que imparteix classe en una escola rural a Galícia veu com el seu món s’enfonsa quan arriba la Guerra Civil. Aquesta melancòlica mirada d’una era que ja no tornarà compta amb la inigualable interpretació del gran Fernando Fernán Gómez i la direcció de José Luis Cuerda.

També et pot interessar