Setmana de la igualtat, canviem de paradigma

• #Opinion
• #Women's Day

• Share it:

L’horari de classes ha coincidit amb moltes de les xerrades de la UPF i els exàmens finals estan girant la cantonada. Tot i que no he anat a tantes xerrades com m’havia plantejat en un principi, compartiré les idees amb les quals m’he quedat després d’escoltar a quatre dones meravelloses.

A la primera xerrada, anomenada «Womens talk», Elisabet Dubé i Anna Petrus, van parlar sobre DonesVisuals, el projecte que dirigeixen i que té l’objectiu de donar visibilitat i força a les dones del sector audiovisual perquè arribin a càrrecs de producció, direcció i guió que, malauradament, tenen un biaix de gènere molt marcat. No obstant això, el missatge que van transmetre va anar molt més enllà del seu col·lectiu.

És evident que, sense anar més enrere dels últims 10 anys, les constants transformacions socials ens sacsegen i intenten fer-se un lloc dins els nostres ideals i paradigmes. Les transformacions estructurals, però, no són tan ràpides. Aixecar allò que qüestiona el patriarcat no és una tasca fàcil. És molt més fàcil tenir càrrecs de responsabilitat que de decisió i abandonar aquests últims per a donar lloc a la paritat de gènere, és una tasca que no es realitza amb gust: qui té el poder rarament el cedeix. La igualtat d’oportunitats, si no es fomenta des de l’estructura, no és genuïna.

De la mateixa manera, entendre els valors com inamovibles i constitutius en lloc de qualitats obertes a la reflexió, fa que l’assumpció de posicions d’inseguretat i l’acomplexament de les mateixes capacitats sigui intrínsec en moltes dones. Hi ha una forta manca de referents i històries i, sense representació plena d’aquest gènere en sectors concrets, no podem apel·lar a la igualtat.

A la mateixa xerrada, Esther Vera, directora del diari Ara, va començar parlant de com entén el feminisme: «No hem de parlar d’homes o dones, sinó de persones amb valors disposades a crear una societat diferent». Sí, tots tenim l’oportunitat de defensar els valors de la societat que aspirem a tenir, ja que en el cas de les dones el dret a ser escoltada no hi és sempre (la visió patriarcal està contínuament present), i s’ha de fomentar la cooperació i associació amb persones que comparteixen els mateixos valors. D’aquesta manera aconseguirem que arribar a les elits de decisió sigui cada cop més fàcil (i que, finalment, estigui normalitzat).

Per últim, a la xerrada anomenada “Economía feminista: de la teoría a la huelga” de Marina Sánchez Cid (economista i activista feminista) vaig aprendre moltes coses. Tal i com va fer ella, estic estudiant un grau on la majoria d’assignatures tenen un caire econòmic i, s’ensenyen principalment amb un punt de vista neoclàssic, és a dir, no es relacionen amb altres disciplines com tampoc es dóna l’opció de considerar corrents de pensament diferents.

Tal i com va dir Sánchez Cid, entenem (erròniament) l’economia com tot allò que té a veure amb els diners, relacionem estretament el concepte amb política i ens oblidem que, en el seu origen, economia significava «administració de la casa». El definitori de l’economia no són els diners; la majoria d’esferes que són necessàries per a la vida (aquelles que comprenen l’immaterial i el relacional) no estan mediatitzades per xifres monetàries. És un tòpic, però l’essencial és intangible.

Ara bé, aquesta percepció neoclàssica, liberal i individualista que comporta l’economia s’hauria de canviar per la de benestar col·lectiu. Com és evident, la introducció de la dona al món laboral va significar una gran revolució, però considerant que ha anat acompanyada d’una perpetuació de la feminització de la dona a la llar (per realitzar tasques domèstiques i tenir cura de les persones vulnerables), l’únic que s’ha aconseguit és crear una càrrega de feina excessiva i fer encara més evident el fallit intent de conciliació.

De manera general, s’accepta i normalitza el que ja s’ha aconseguit. I amb això expresso que es necessita un canvi de paradigma, potenciar el diàleg, actuar i insistir. Dir les coses no és suficient perquè es facin efectives i, sobretot, m’agradaria recordar que no voler formar part de la solució significa formar part del problema.

No recordo quan, qui ni què va fer que m’interessés pel feminisme, però dono gràcies a totes les dones que formen part de la meva vida, que m’inspiren, em deixen aprendre d’elles i m’envolten amb sororitat. Dono gràcies per formar part d’aquesta lluita, per estar més a prop d’un món que ara mateix sembla utòpic i, per damunt de tot, per tenir present que encara queda molt camí per fer.