Maria Petit, una història de superació

• #Career Service
• #ESCI-UPF

• Share it:

La xerrada formava part del Programa de pràctiques extra curriculars amb un clar objectiu: treballar aptituds i millorar la inserció laboral dels estudiants. Petit, que treballa a Hallotex, una empresa del Maresme del sector tèxtil, va reflexionar sobre com cal en tot moment saber gestionar les emocions, doncs formen part de la vida i no es poden obviar. No fer-ho, pot condicionar el normal desenvolupament d’una persona des de la doble vessant, tant la personal com la professional.

Per demostrar la importància de gestionar emocions, la seva conferència va començar d’una manera molt gràfica. Tots els presents es van posar una bena als ulls i durant uns instants, en silenci, van intentar trobar resposta a una pregunta que Petit van llençar a l’aire i que va acabar per retronar a l’interior de cadascun d’ells: “Si en aquests moments, algú us comuniqués que mai més tornaríeu a veure, què sentiríeu?”

Les respostes, poques, van ser contundents i àmpliament compartides per la concurrència: “impotència, por…”. Petit va enfilar a partir d’aquesta situació un discurs que va voler pivotar en la intel·ligència emocional i les emocions. I ho va fer posant com a exemple el llarg i, de vegades, tortuós i complicat periple vital des del seu accident de moto a l’actualitat.

Ella mateixa va reconèixer que mai ningú està preparat per una situació dramàtica com la que va viure i que el més difícil va ser sobreposar-se, aprendre a conviure amb una realitat que havia trastocat els plans que una jove de 17 anys podia tenir al cap. El primer repte, per a ella i per a qualsevol persona, va ser i és el de conèixer-se millor i el de saber dominar i conviure amb les emocions. “Ningú ens ensenya a fer-ho i és un aprenentatge vital”, apunta Petit.

Si la intel·ligència és la capacitat d’entendre i comprendre coses o situacions, la capacitat de percebre i controlar els propis sentiments i saber interpretar els dels altres seria la definició de la intel·ligència emocional, una intel·ligència aquesta que no sempre s’utilitza de la millor manera.

Per fer-ho, Petit recomana iniciar un procés d’autoconeixement, que no s’aconsegueix sinó amb un procés d’introspecció personal, serè i profund. Un segon aspecte fonamental és l’autocontrol: detectades les emocions, “hem d’aprendre a controlar-les i frenar-les”, apunta Petit. I per fer-ho, hem de ser “més flexibles davant dels canvis”. En tercer lloc, cal tenir sempre motivació per fer coses. I quina millor manera d’aconseguir-ho que marcar sempre objectius, per modestos que aquests siguin. Aquesta motivació, assenyala Petit, “sempre és més fàcil a través de l’optimisme, el compromís i la capacitat d’iniciativa”.

Aquest autoconeixement, autocontrol i motivació, no deixen de ser factors interns que depenen i afecten a l’interior de les persones. Però per a aquesta conferenciant, hi ha també dos factors externs que tot professional ha de saber aplicar sempre i en tot moment. D’una banda, l’empatia, que és la capacitat de posar-se sempre en el lloc de l’altre. És la millor manera per entendre les raons de la contrapart, de ser més tolerant i flexible, de ser, en definitiva, millor persona, doncs les probabilitats de guanyar-se la confiança de l’altre creixen exponencialment. De l’altra, les habilitats personals de saber treballar en equip i de conviure amb qui sistemàticament pensa diferent de tu.

En definitiva, la idea que Petit va voler remarcar és que la intel·ligència emocional “no neix per generació espontània, s’ha de treballar”. I això requereix temps, paciència i humilitat. La millor manera de fer-ho és aprendre a conviure amb les emocions que diàriament ens desborden. I va enumerar les que, segons el seu parer, són les més importants i les que a ella més l’han marcat: tristesa, rebuig, ira, por, sorpresa i alegria. Dues reflexions sobre dues d’elles. De la tristesa, Petit va dir que “cal aprendre a conviure amb ella” i, de la por, “que és aquesta amiga que de vegades t’acompanya i que t’impedeix fer tantes coses per la inseguretat que genera”.

A la part final de la conferència, Petit va transmetre als alumnes que ha après vàries coses de la seva peripècia personal. La primera, que ara valora més el que té; la segona, que des del dia de l’accident, la vida ha estat un repte personal constant i que la discapacitat visual s’ha convertit en un al·licient per imposar-se nous límits i noves fites a superar; i, la tercera, que la vista sol precipitar judicis quan un es deixa emportar per les primeres impressions. Cal madurar opinions i donar oportunitats a qui hi ha davant perquè digui i/o faci coses, evitant sempre judicis basats en l’estètica.