University

Colòmbia: de la guerra i la cocaïna a les flors i el turisme

  • , October 12th, 20
  • 5 mins de lectura
Colòmbia
Un

Durant dècades, el conflicte armat colombià va afectar milions de persones. Actualment, la quarta economia de Llatinoamèrica busca girar full i fer un pas endavant.

És freqüent trobar notícies d’Amèrica Llatina als mitjans, però sembla que només existeixen els “sospitosos habituals”, i no ens referim als de Bryan Singer. Al final sabem què passa a Veneçuela, Argentina, Brasil, Cuba i, de tant en tant, a Xile, però de Colòmbia, per exemple, se’ns explica molt poc. Què passa a Colòmbia? Quin és el model econòmic colombià? Com és el país que presideix, des de 2018, Iván Duque Márquez?

Dècades de conflicte i poques solucions

Colòmbia va estar marcada durant més de mig segle per una guerra interna descontrolada. Aquest conflicte es va iniciar als anys seixanta quan van néixer les guerrilles revolucionàries, en destaquen dues: les FARC, d’arrel marxista-leninista, i l’ELN, castrista.

La principal lluita tant de les FARC, Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia, com de l’ELN, Exèrcit d’Alliberació Nacional per les sigles en castellà, era aconseguir una reforma de la llei de propietat de la terra. Aquesta reforma era un clam popular pel fet que la majoria del territori agrícola estava en mans d’una elit latifundista. Una distribució del terreny que provocava grans desigualtats al territori, un mal que encara ara colpeja a la classe rural del país. Les exigències d’aquestes guerrilles mai van ser preses de forma seriosa pels governs de Bogotà que, davant la seva incapacitat per controlar l’expansió dels grups revolucionaris, van autoritzar la defensa civil amb una llei que permetia, de facto, la creació de bandes paramilitars a sou i que van aprofitar els terratinents i, anys després, els narcos.

L’aparició d’aquests grups paramilitars i dels grans càrtels de la droga que han ocupat territoris de les guerrilles a canvi del gramaje, una mena d’impost revolucionari, van facilitar l’escalada de la violència. Es calcula que més de 8 milions de colombians es van veure afectats de forma directa per aquest conflicte.

Al segle XXI s’han viscut dues etapes molt diferents en la gestió del conflicte. A principis dels anys 2000, el govern va recaure a mans del conservador Álvaro Uribe que va promoure una persecució i repressió extrema de les guerrilles en connivència amb bandes paramilitars d’extrema dreta. I després, amb la presidència de Juan Manuel Santos, es va aplicar una política que va acabar amb el conflicte signant un acord de pau.

La Colòmbia postconflicte

Santos va arribar a un acord amb les FARC l’any 2016. Van pactar el desarmament de la guerrilla, la reintegració els seus membres a la societat i la reconversió de l’economia. El conflicte havia deixat regions importants del país en mans de les guerrilles i dels càrtels, per això en el pacte també es van dibuixar les línies a seguir en la recuperació de la vida d’aquestes regions. Una de les polítiques clau en aquest procés va ser l’erradicació de les plantacions il·legals de coca. Apostant, posteriorment, per una diversificació del conreu.

El pacte que va signar Santos no tenia el suport de l’oposició i el govern d’Iván Duque, actual president i hereu polític d’Uribe, no en respecta la totalitat. S’estan complint poques de les mesures acordades i, per exemple, la producció de cocaïna està trencant rècords. També la situació política és dramàtica perquè cada cop són més habituals els atacs de bandes paramilitars als carrers de Colòmbia, on s’assassinen polítics, activistes i líders socials.

Hi ha d’altres aspectes que sí s’estan complint i els resultats són destacables. Com la creació d’un mercat intern i extern amb les creixents exportacions de recursos naturals i productes derivats: cafè, cacau, xocolata, petroli o flors. Colòmbia és el segon exportador de flors del món després dels Països Baixos i també ha esdevingut un productor manufacturer i industrial important dins del context llatinoamericà.

El govern de Duque, de tall neoliberal, busca afavorir l’entrada de capital estranger. I cal destacar l’important paper que juguen el capital espanyol i català. L’any 2018 ja hi havia més de 400 companyies espanyoles operant al país andí en sectors tan diversos com la construcció (ACS, Ferrovial o Sacyr); les telecomunicacions (Telefonica); l’energia (REPSOL); i les hoteleres (Barceló, Melià), molt apreciades pel govern de Duque que considera el turisme el nou petroli del país.

Un altre cas que demostra l’interès per atraure capital estranger és la Cambra de Comerç Colombo-Catalana, nascuda l’any 2011 i que treballa en l’apropament comercial entre inversors catalans i colombians.

Durant les darreres dues dècades, Colòmbia ha experimentat un creixement econòmic important que ha servit per reduir la pobresa. Passant del 49,7%, l’any 2002, al 27% l’any 2018. Però tot i que aquesta dada és molt bona, no tot són bones notícies perquè, segons fonts del ministeri colombià d’hisenda, un 50,4% dels treballadors formen part de l’economia informal. Un problema que afecta tant als empleats com a l’estat. La no regularització del treball deixa en una situació molt precària a aquests treballadors: inestabilitat laboral, nul·la protecció legal i manca de cobertura sanitària. De la mateixa manera, el govern no recapta impostos d’aquests treballadors i es troba en dificultats per finançar els serveis públics, amb el consegüent augment de la pressió fiscal.

Aquesta informalitat generalitzada del treball fa que problemes endèmics de l’economia i societat colombiana no es puguin solucionar, com són el baix nivell educatiu a les zones rurals o la desigualtat. Cal remarcar que, el 2019, Colòmbia era el tercer país més desigual de Llatinoamèrica, només superada pel Brasil i Hondures.

La COVID-19 a Colòmbia

La crisi sanitària provocada per la COVID-19 ha colpejat Colòmbia amb més de 880.000 contagis confirmats i 27.000 decessos fins ara. Tot i haver imposat un dels confinaments més estrictes de la regió, els treballadors informals que han de seguir treballant a feines on no s’apliquen mesures de protecció fan difícil la contenció del virus. Aquesta situació, sumada a la caiguda de l’economia d’aquest any, dibuixa un futur molt fosc per a la classe treballadora. Segons estimen els investigadors de la Universidad de los Andes, es podria retrocedir dues dècades en les condicions de vida.

Per saber-ne més: 

También te puede interesar