El 6 d’agost de 1945, sota les ordres de Harry S. Truman, el bombarder Enola Gay va deixar caure sobre Hiroshima la bomba Little Boy. Un atac nuclear que va provocar més de 100.000 morts i va canviar el món per sempre.
Era un quart de nou del matí del 6 d’agost de 1945 quan l’Enola Gay va deixar caure la seva càrrega sobre la ciutat japonesa d’Hiroshima. L’explosiu llançat pels americans era un artefacte mai vist que va destruir en menys de deu segons una ciutat sencera i cent mil persones amb ella. Ningú esperava una demostració de força d’aquesta magnitud per part de l’exèrcit ianqui, però la van repetir tres dies després a la ciutat de Nagasaki. Truman estava decidit a veure en funcionament el fruit del Projecte Manhattan, per no deixar cap mena de dubte sobre qui era el vencedor al Pacífic.
L’origen del Projecte Manhattan es situa a l’estiu de 1939 quan els físics Leó Szilard i Enrico Fermi es van reunir amb Albert Einstein per escriure una carta al president dels EUA, Franklin Delano Roosevelt. A la missiva, signada el dia dos d’agost, els científics explicaven que “col·legues” alemanys havien generat quantitats ingents d’energia al provocar reaccions en cadena de fissions sobre una important quantitat d’urani. Una energia que, com explicaven els tres físics, podia ser utilitzada per fer bombes d’una magnitud mai vista i que era imprescindible arribar abans que els científics de Hitler.
L’escrit va trigar més de dos mesos a arribar a mans del president qui immediatament va ordenar la creació del Comitè de l’urani com a vincle entre el govern i els científics del país. La tasca es va redoblar quan a finals de juliol de 1941 el servei secret britànic va interceptar comunicacions nazis que asseguraven la viabilitat d’una bomba prou petita per a ser transportada en avió. En resposta, Roosevelt va encarregar al Comitè S-1 començar les investigacions per fer una bomba. Aquest projecte es va anomenar Projecte Manhattan perquè la majoria dels científics implicats en la investigació nuclear eren de la Universitat de Columbia, a Manhattan.
El Projecte Manhattan
Els països aliats van demanar l’entrada a la guerra dels EUA per activa i per passiva des del principi de la contesa. La resposta de Roosevelt i el seu govern va ser minsa més enllà de l’aprovació de la Llei de Préstec i Arrendament que va servir per enviar subministraments a Anglaterra, la França lliure, la Xina o la Unió Soviètica, entre d’altres. Tot va canviar quan, el 7 de desembre de 1941, les forces aèries japoneses van atacar la base naval dels estatunidencs a Pearl Harbor de manera sobtada i van provocar més de 2.400 baixes en les files americanes.
Amb l’entrada a la guerra, el Comitè S-1 es va adherir al Departament de Guerra. El projecte es va posar sota les ordres del General Leslie R. Groves amb un pressupost de 2.000 milions de dòlars. Amb l’entrada de l’exèrcit a l’empresa, l’objectiu del Projecte Manhattan va quedar molt clar: tenir la bomba abans que els nazis. Era una tasca, en principi, purament defensiva que havia de servir per protegir als aliats de les urpes del III Reich. Per això la primera mesura presa per Groves va ser la compra de 1.200 tones d’urani mineral al Congo Belga.
Per aconseguir aquest propòsit, Groves va encarregar la part científica del projecte al físic teòric i professor de Berkeley, Julius Robert Oppenheimer. Sota el seu comandament es va reclutar la flor i nata dels científics residents al país. Per acollir els investigadors i realitzar les proves es van construir unes gegantines instal·lacions a Los Alamos, Nou Mèxic. Una ciutat artificial on van arribar a treballar i viure fins a 6.000 treballadors, molts més dels 130 previstos en un principi.
L’objectiu del Projecte Manhattan era fer una bomba funcional abans que els científics del règim nazi ho aconseguissin. Amb aquesta idea havien estat cridats els científics del projecte, molts d’ells europeus emigrats per causa del feixisme, però, i si els nazis eren derrotats? Aquests dubtes van començar a provocar que alguns científics deixessin el projecte. Va ser el cas de Robert Wilson i Joseph Rotblat, que van abandonar les instal·lacions poc després de sentir a Groves que l’objectiu final de la bomba havia de ser dominar als soviètics.
Amb la rendició de l’Alemanya nazi, Szilard també es va preguntar quin sentit tenia desenvolupar una bomba pensada per defensar-se d’un règim que ja no existia. Però, ja amb el govern de Truman, es va assabentar que s’havia realitzat una llista de 17 possibles ciutats japoneses on llençar l’artefacte. Per això Szilard va signar l’Informe Franck on es va instar a no utilitzar la bomba per aconseguir la rendició del Japó.
Churchill, Truman i Stalin a Postdam
Dues maneres d’entendre el poder nuclear i el món
El poder nuclear es va concebre com un poder gairebé absolut, qui tenia una bomba atòmica podia reduir a cendres una ciutat en pocs segons. Era una arma letal que havia de servir per instaurar un nou món, entrar en una nova era. Però es van enfrontar dues maneres de veure aquesta bomba, la de Roosevelt i la de Truman. Dues persones completament diferents i que no havien tingut gaire relació durant els tres mesos en què Truman va ser vicepresident del pare del New Deal.
Les diferències entre els dos presidents que els Estats Units van tenir durant la guerra s’entenen a partir del món que s’imaginaven per a després de la contesa i quin era el paper del seu país. Per a Roosevelt, la victòria a la Segona Guerra Mundial havia de portar un nou ordre mundial fonamentat en l’estabilitat d’unes Nacions Unides que havien de comptar amb el suport i la tutela dels EUA, el Regne Unit, la Xina i l’URSS. Roosevelt trobava en Stalin un company de lluita i una persona confiable amb qui es podia treballar, mentre que per al líder comunista, l’americà era “un amic amb qui sempre ens entendrem”. Roosevelt planejava compartir la tecnologia nuclear per assegurar la pau mundial a partir de la col·laboració internacional.
La sintonia entre els dos líders era indiscutible i així ho va demostrar l’URSS a la mort de Roosevelt, quan es va decretar dol al país i es van posar crespons negres a les banderes dels edificis oficials. Les relacions amb el seu successor no van seguir aquest curs. El 1941, Truman ja havia deixat clara quina era la seva posició enfront dels comunistes quan va dir que, en una guerra entre nazis i soviètics, ells havien d’ajudar al què anés perdent perquè “d’aquesta manera deixarem que es matin els més possibles”.
Els EUA i l’URSS havien pactat, durant el govern de Roosevelt, l’entrada d’aquests últims a la guerra amb el Japó per aconseguir la rendició de l’emperador Hiroito. Aquests atacs s’havien de començar a realitzar a principis d’agost de 1945, però Truman no hi estava d’acord i volia, com més aviat millor, la rendició dels nipons per demostrar que qui havia guanyat la guerra al front del Pacífic havien estat ells i només ells. Per això, en els primers dies d’aquell mes, Truman va decidir que Japó s’havia de rendir immediatament i de manera incondicional.
En aquells moments, el govern japonès ja havia entrat en negociacions amb el govern de Stalin perquè la Unió Soviètica exercís de mediadora en els termes de la rendició. Els EUA van exigir la rendició incondicional, però els nipons volien poder desmilitaritzar ells mateixos el país i protegir la figura de l’emperador, que no havia de ser jutjat pels crims de guerra protagonitzats pel Gran Imperi del Japó (大日本帝国). Aquestes condicions no van ser escoltades per Truman i va ordenar el bombardeig d’Hiroshima i, tres dies després, veient que seguien sense capitular, el de Nagasaki.
Japó va capitular de facto el dia 15 d’agost del 1945 i es va comprometre a acceptar els termes que havien pactat els aliats a la Conferència de Postdam. Així i tot la signatura oficial no es va fer fins el 2 de setembre de 1945 al USS Missouri, atracat a la Bahia de Tòquio. Allà els EUA van acceptar la protecció a l’emperador, el que ha fet que molts investigadors encara es preguntin si aquella agressió contra la població civil no va ser res més que una mostra de força.
Per saber-ne més:
03/04/2024
El profesor de Banca Internacional en el Máster en International Management, Xavier Fornt, comparte cómo han evolucionado las tasas aduaneras en nuestro país a partir del ejemplo de las Ordenanzas Generales de 1894.
10/01/2024
Xavier Fornt, profesor de Banca internacional en el Máster en International Management, explica en qué consistían los créditos sobre mercancías, un producto bancario común en los años cincuenta pero que ya no forma parte del catálogo habitual del sector bancario.
01/03/2022
Pelayo Corella, profesor de la asignatura Análisis de los hechos económicos y políticos internacionales en el GNMI, escribe sobre cómo el proceso de creación del bloque soviético tras la IIGM y, especialmente, su posterior desintegración creó el terreno propicio para la llegada de Vladímir Putin.
Leave a message