University

La caiguda de la Unió Soviètica

  • Miguel Cabré, July 28th, 20
  • 7 mins de lectura
Caiguda Unió Soviètica
D'esquerra a dreta: el vicepresident George Bush, el president dels EUA Ronald Reagan i el secretari general de la URSS Mikahïl Gorbatxov a Nova York (1988). / Foto: Wikimedia Commons

Des de l’arribada al poder dels bolxevics, Rússia i la Unió Soviètica es van convertir en una gran potència mundial. Aquest sistema va entrar en crisi a finals dels anys vuitanta i va acabar col·lapsant l’any 1991.

A les acaballes de 1917, els bolxevics, guiats per Lenin, van assaltar el Palau d’Hivern dels tsars. Des d’aleshores es va establir un poder soviètic que va perviure durant dècades fent front a obstacles que en un principi semblaven insalvables. Podem citar, per exemple, la Guerra Civil, la fam ucraïnesa o la invasió nazi durant la Segona Guerra Mundial. En aquests temps de govern socialista, la Unió Soviètica va esdevenir una potència mundial en diferents camps com la indústria, la ciència, l’agricultura, la producció petrolífera o fins i tot la pesca, sector on eren un dels majors exportadors del món. La planificació central va assegurar un creixement estable i fort de l’economia del país durant dècades, exceptuant els anys de guerra, fent que serveis com les oficines de treball fossin absolutament innecesàries durant més de cinquanta anys.

Després de la mort de Leonid Bréjnev, l’any 1982, la lluita pel poder del secretariat general del comitè central del Partit Comunista va evidenciar com s’havia envellit el partit. Un fet encara més evident quan Andrópov i Txernenko van durar poc més d’un any al poder, cadascun abans de morir. Qui va saber treure’n profit va ser el jove Mikhaïl Serguéievitx Gorbatxov, de cinquanta-quatre anys, que es va proposar renovar el partit i el sistema soviètic.

Si posem en context la situació econòmica en què es trobava la Unió Soviètica quan Gorbatxov va arribar al poder, hem de parlar de la crisi del petroli del 1973. A partir d’aquesta data, l’estat va començar a augmentar l’extracció de cru, ja que aquest estava arribant a preus desorbitats a causa de la situació política que va enfrontar l’Iraq i l’Iran. Això va fer a l’URSS molt dependent de l’exportació de petroli, fet que va aprofitar el govern de Washington per aliar-se amb el rei Fahd d’Aràbia Saudita i reduir els preus del petroli l’any 1986. Aquesta aliança va suposar una pèrdua de fins a un 7,5% dels ingressos anuals de l’URSS, el que va provocar el país a la recessió.

La crisi del petroli va fer dubtar al Kremlin sobre la situació de l’economia de l’estat, altres indicadors com l’índex d’inversió o els diferents indicadors de benestar exposats per Serguéi Kara-Murza presentaven una imatge diametralment oposada a la del govern. I és que des del principi del seu mandat, Mikhaïl Gorbatxov volia portar a l’URSS una reforma radical del sistema econòmic. Per al mandatari rus, l’economia planificada hereva del NEP de Lenin i els plans quinquennals de Ióssif Stalin era un sistema obsolet que havia de donar pas a un nou model econòmic: el lliure mercat.

Amb aquest objectiu, Gorbatxov va començar a buscar aliats més enllà del teló d’acer. La seva cerca va trobar resposta en els dos personatges més insospitats, els ultraconservadors Reagan i Thatcher que van veure l’oportunitat d’acabar amb la Guerra Freda i la política de blocs. La relació entre els tres mandataris va ser prou fluïda i això va permetre l’arribada d’assessors econòmics i polítics occidentals a Moscou per tal de posar en marxa el programa de transformació. Un assessorament que va ser vital per implementar els dos grans projectes de Gorbatxov i el seu govern: la Perestroika i la Glàsnost.

La reforma de Gorbatxov

El primer gran canvi que va promoure el nou govern soviètic va ser la Glàsnost, una política social que havia de portar la liberalització dels mitjans de comunicació i la promoció de la llibertat d’expressió. La publicitat, lluny d’aquella cartellística heròica de mitjans de segle, que es va donar a aquesta política es va fundar sobre la idea de què el poble havia d’estar més ben informat. Si bé al final, el resultat va ser diferent i va servir per promoure una actitud positiva envers el programa polític i social que defensaven Gorbatxov i els seus aliats occidentals.

En aquest procés d’obertura, el Kremlin va promoure un nou sistema polític molt més proper al de les democràcies occidentals. Així es va substituir el Soviet Suprem de la Unió Soviètica de tipus unipartidista pel Congrés dels Diputats del Poble de la Unió Soviètica on 2.250 diputats havien representat al poble durant els darrers anys de l’URSS.

La Perestroika (reestructuració) havia de ser la clau de volta del nou sistema que defensava Gorbatxov, una Unió Soviètica amb una economia de mercat capitalista. La Perestroika havia de portar la liberalització de l’economia soviètica en cinc-cents dies. Una revolució des de dalt que havia de justificar els privilegis burgesos que havien adquirit els mandataris des del govern de Bréjnev.

Aquesta transformació va acabar amb la planificació econòmica i el poder centralitzat de l’estat, i també la privatització del teixit productiu dels estats de la Unió, el que va acabar amb el sistema de col·lectivització. Durant aquest canvi de model es va permetre l’entrada de capital estranger i van sorgir els primers multimilionaris en territori soviètic. L’any 1994 (ja amb la Unió Soviètica desapareguda), el 70% dels actius productius estaven en mans privades.

La dissolució de la Unió Soviètica

La caiguda del mur de Berlín es considera l’inici de la fi de la Unió Soviètica. L’entrada de l’Alemanya reunificada a l’OTAN va reduir el pes d’influència de l’URSS als estats d’Europa Oriental. La fi de l’equilibri en el món de blocs, va evidenciar qui acabaria guanyant la Guerra Freda.

La democratització de la vida política soviètica va generar nous protagonistes al taulell de joc que van agilitzar la dissolució de la Unió Soviètica. En primer lloc, cal parlar dels moviments nacionalistes sorgits en algunes de les repúbliques que van provocar tensions importants que, en alguns casos, podien arribar a una guerra civil. Per tal d’alleugerir les tensions, Gorbatxov va promoure un nou Pacte d’Adhesió a la Unió que va servir per revitalitzar l’aliança entre repúbliques sobiranes. Per segellar aquest acord, el 17 de març de 1991, es va convocar el Referèndum sobre el futur de la Unió Soviètica. Els resultats van ser molt favorables per al nou acord amb un 80% de participació al conjunt de les repúbliques i un 77,8% de vots a favor de preservar la Unió.

Aquest referèndum no va acabar amb les reformes econòmiques i polítiques de Gorbatxov, molt criticades tant per la “línia dura” del Partit com pels liberals com Ieltsin que exigien més agilitat, però va provocar una lluita de poder cada cop més crispada. Aquesta tensió va arribar al seu punt àlgid el 18 d’agost de 1991 quan un grup de militars i mandataris del Partit van donar un Cop d’Estat per fer-se amb el poder i tirar enrere les reformes liberals.

D’aquesta crisi va sortir-ne beneficiat Boris Ieltsin que va “alliberar” Gorbatxov amb el suport de polítics estrangers i es va erigir com el salvador de la Perestroika i va tatxar els colpistes de traïdors. Una etiqueta que va servir per intentar obligar a Gorbatxov a signar un decret que dissolgués el Partit Comunista titllant-lo d’organització terrorista, Gorbatxov s’hi va negar. Poc després, Ieltsin, en qualitat de President de la República Federativa Socialista Soviètica de Rússia, i els seus homòlegs de Bielorússia i Ucraïna van signar els Acords de Belaveja, on van pactar la dissolució de l’URSS i la creació de la CEI (Comunitat d’Estats Independents) el dia 8 de desembre de 1991.

A partir d’aquest moment, altres repúbliques van començar a independitzar-se (Kazakhstan va ser la darrera, el 21 de desembre). El 25 del mateix mes, Gorbatxov va presentar la seva renúncia i la dissolució de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques. Moment en el què la bandera vermella del Kremlin va ser substituïda per la tricolor de Rússia.

El terrible error de Mikhaïl Gorbatxov

Amb perspectiva, l’antic líder de la Unió Soviètica ha reconegut que l’aplicació del seu pla va ser un terrible error i va ser responsable de la caiguda del sistema soviètic, així com del col·lapse econòmic de les repúbliques. Una crisi que van acabar pagant els ciutadans, tot i que ara tenien Pizza Hut.

Amb la Perestroika, es va encetar un procés de desindustrialització que va paralitzar els països. La privatització del teixit productiu i la liberalització de preus va comportar enormes conseqüències socials. El 40% de les fàbriques va tancar, el 12% de la població va acabar a l’atur, mentre la corrupció i la criminalitat es van multiplicar. En la dècada dels noranta, la producció agrícola i industrial es va reduir a la meitat. Les empreses pagaven sous irrisoris i l’estat estava en ruïna, no podia pagar subsidis, com les pensions, o mantenir les universitats. La desigualtat va créixer, la gent va veure com el seu poder adquisitiu arribava als nivells de posguerra i es va reduir l’esperança de vida.

La caiguda sobtada del nivell de vida (la gran majoria de la població encara viu per sota del nivell de vida soviètic), així com del sistema sanitari van provocar que la taxa de naixements descendís de manera molt significativa al mateix temps que pujava la mortalitat. Entre el 1992 i el 1996, la població a Rússia va caure en 3,4 milions de persones. Aquest canvi radical i la insolvència del sistema capitalista per mantenir el nivell de vida del poble ha fet que en els darrers anys augmentin els nostàlgics de la Unió Soviètica i que la popularitat de figures clau com Stalin arribin a quotes altíssimes. Uns sentiments que Blas Moreno, d’El Orden Mundial, considera que són “més una nostalgia emocional que una ambició política”.

 

Per saber-ne més:

También te puede interesar