Business

Nissan, la indústria i Port Aventura

  • Joan Ribas, June 26th, 20
  • 3 mins de lectura
Nissan
Antiga Torre Nissan que acollia les oficines centrals de l'empresa Nissan Motor España, a la plaça Cerdà de l'Hospitalet de Llobregat. Foto: Wikimedia Commons (Enfo)

L’anunci del tancament de les plantes de Nissan a Catalunya, enmig de la crisi de la COVID-19, ha suposat la confirmació irònica de la vella dita “les desgràcies mai venen soles”. Nissan, hereva japonesa de l’antiga Motor Ibérica, havia anat perdent models i producció i fa temps que treballava molt per sota del seu potencial.

Ara, la unió Renault-Nissan (un matrimoni franco-japonès mal avingut) ha decidit repartir-se el mercat mundial i ha caigut la baula més feble, les fàbriques de Barcelona.

L’automòbil és el sector emblemàtic de la segona revolució industrial, el símbol del fordisme, tant des del punt de vista productiu, com de societat de consum. I fins avui. Però actualment és un sector amb problemes de sobreproducció arreu, amb massa capacitat instal·lada i en reestructuració global. I sobretot, és un sector que es troba en fase disruptiva, amb l’arribada del cotxe elèctric (que ja és una realitat) i els avenços cap el cotxe autònom.

A Catalunya, el sector automobilístic és molt important en termes de producció, ocupació i exportacions, però amb un hàndicap: ni la propietat ni la tecnologia de les principals empreses automobilístiques són del país. En canvi sí que hi ha un sector molt potent de components, amb empreses punteres en els seus productes. Però aquestes empreses depenen dels fabricants finals i en una cadena de valor molt complexa i organitzada entorn del just in time, les empreses de components han d’estar forçosament a prop dels clients als que subministren.

Més enllà de l’automòbil, la indústria és un sector que ha de tornar a rebre l’atenció que mereix. Almenys per tres raons: primer, per l’arrossegament sobre la resta de l’economia i el multiplicador laboral (cada lloc de treball a la indústria crea molts més llocs de treball a altres empreses i sectors que el sector serveis, i a més solen ser llocs de treball més ben qualificats i més ben pagats); segon, per la productivitat i la innovació (el sector industrial ha de ser productiu perquè produeix béns que competeixen als mercats globals i una empresa que no aconsegueix fer-los competitius en preu i qualitat desapareix. Per això la innovació tecnològica va sovint lligada a aplicacions industrials, tant per produir béns existents de manera més eficient, com per inventar i produir nous béns); i, finalment, la indústria és important per aspectes de seguretat estratègica (com s’ha vist quan ens hem trobat sense capacitat de produir respiradors, bates o mascaretes).

El sector industrial ha de rebre més atenció després d’anys o dècades d’oblit, quan no de deixadesa o menyspreu cap a la indústria, cap a la política industrial i cap a l’automòbil. A Catalunya, el sector industrial ha perdut pes en les últimes dècades, però encara aporta prop d’un 20% del valor afegit total de l’economia i representa una mica menys d’una quarta part de la indústria d’Espanya. Hi ha un ecosistema industrial que s’ha d’aprofitar i s’ha millorar. Les línies de millora són clares: infraestructures (el famós corredor mediterrani de mercaderies, els ports que han de donar sortida a les exportacions i els aeroports i les connexions que han de permetre la mobilitat dels empresaris i executius); mà d’obra qualificada, amb la potenciació de les enginyeries i la formació professional; i un entorn regulatori àgil i eficient.

En els propers anys hi haurà oportunitats perquè una part de la indústria tornarà a Europa. Fa anys que es cou un corrent de fons sobre si la deslocalització industrial dels anys 80 i 90 va anar massa lluny. A mesura que els costos de producció a Àsia pugen i sobretot que el malestar social associat a la pèrdua de llocs de treball industrials a Estats Units i Europa augmenta, fa temps que es parla de reshoring. La guerra comercial de Trump amb Xina, el Brexit o part de la pujada dels partits d’ultradreta a Europa s’han vinculat a la destrucció de llocs de treball de les classes mitjanes industrials. Ara la COVID-19 accentuarà aquests corrents de fons i part de l’activitat industrial tornarà, però només l’aprofitaran els països i regions que estiguin alerta i preparats.

La indústria, com dèiem abans, és un sector en canvi i evolució permanent. Ara en trànsit cap el que s’anomena indústria 4.0 o quarta revolució industrial. A Catalunya hi ha clústers de coneixement molt potents en àrees com la fotònica, els nous materials, la nanotecnologia, la química o la biomedicina, per dir-ne alguns. Però calen emprenedors que transformin aquestes noves tecnologies en empreses i llocs de treball.

En el sector de l’automòbil, les grans oportunitats aniran lligades al cotxe elèctric i al cotxe autònom o connectat. Encara no fa un any que Tesla va escollir Alemanya per a la seva gran fàbrica europea. La història no es repeteix, però rima. Quan el 1985 Disney va decidir fer el seu parc d’atraccions europeu a París i no a la Costa Daurada, des de la Generalitat i els ajuntaments de la zona es va fer un esforç per crear Port Aventura. Les diferències són immenses, però si se’m permet la comparació, és el moment de plantejar una operació de política industrial d’una ambició similar, però lligada a la indústria del cotxe elèctric i el cotxe autònom. Per a això calen administracions públiques que facin polítiques industrials actives i ambicioses. Si no, sentint aquests dies algunes queixes per Nissan, em ve al cap una altra dita tradicional: “Quan fou mort el combregaren”.

También te puede interesar