Back

ESCI-UPF

100 anys de Federico Fellini

Una de les mirades més personals del cinema del segle XX

Federico Fellini
Federico Fellini, a l'esquerra, juntament amb els protagonistes de 8 ½ Marcello Mastroianni i Sophia Loren. / Foto: Wikimedia Commons

A través del món dels somnis i dels records d’infantesa, Fellini va crear un món cinematogràfic on la realitat i la fantasia es confonen. 100 anys després, les seves pel·lícules segueixen deixant empremta.

Rimini és una ciutat italiana situada a la costa adriàtica coneguda principalment per tres motius: la piadina, la seva llarga platja (plena de locals d’oci nocturn) i per ser la terra natal del cineasta Federico Fellini, de qui avui es commemoren 100 anys del seu naixement.

Fellini va néixer a la ciutat romagnola el 20 de gener de 1920 i és el lloc que el va veure créixer fins que, amb 20 anys, va decidir marxar a Roma per buscar-se la vida. De fet, la filmografia de Fellini, que està plena de referències als seus records d’infantesa, fa servir Rimini com a decorat en més d’una ocasió.

Roma és l’altre gran escenari de la vida de Fellini. En una entrevista del 1965, el director reconeix que des del moment en què va arribar a la capital es va sentir com a casa. S’hi va traslladar per treballar com a vinyetista i dibuixant, però la trobada amb Roberto Rossellini li va canviar la vida. De la mà de Rossellini i el neorealisme va fer la seva primera incursió al món del cinema com a guionista en dues pel·lícules (Roma città aperta -1945- i Paisà -1946-) per les que va obtenir les primeres nominacions als Oscars.

El neorealisme va tornar a situar Itàlia en el panorama cinematogràfic internacional (el país de la bota havia sigut una potència mundial del setè art en l’època del cine mut) i va donar espai a joves figures perquè desenvolupessin el seu potencial darrere la càmera. Fellini va collir aquesta oportunitat i va demostrar el seu talent d’una manera particular i extremadament personal. Pocs directors han explicat tant sobre si mateixos en les seves pel·lícules com ho va fer Fellini i, alhora, pocs han creat un llenguatge tan hermètic on es fa pràcticament impossible destriar realitat, records i ficció.

Els ingredients que conformen l’univers fílmic de Fellini són l’absurd, el grotesc, el món de l’espectacle i les varietats, i una particular relació (que fregava l’obsessió) amb el sexe oposat. Des dels estudis de Cinecittà va construir una realitat paral·lela des d’on va trobar una nova manera d’explicar el món a través dels somnis col·lectius i dels records personals, acompanyats sempre per un to melancòlic. Dues de les pel·lícules que retraten millor la vida del cineasta són 8 ½, que parla sobre un director de cine en plena crisi creativa, i Amarcord, on (re)construeix la vida de la Rimini de la seva infantesa.

Que Fellini va ser un dels grans directors del segle XX ho demostra la gran quantitat de premis que va recollir al llarg de la seva carrera. Si només tenim en compte els Oscars, va estar nominat quinze vegades i en va guanyar cinc: quatre per a la categoria de Millor pel·lícula de parla no anglesa (La strada -1957-, Le notti di Cabiria -1958-, 8 ½ -1964- i Amarcord -1975-) i un premi honorífic a la seva trajectòria el 1993, l’any de la seva mort.

L’impacte que va deixar la seva obra va més enllà de la gran pantalla. Una de les seves pel·lícules més icòniques, La dolce vita, va crear seqüències que han quedat gravades en la memòria de milers d’espectadors (com oblidar el bany d’Anita Ekberg i Marcello Mastroianni a la Fontana di Trevi que tant va escandalitzar el Vaticà?). Però no només això: la paraula paparazzi, utilizada a diari pels mitjans de premsa rosa, neix a partir d’un dels personatges del film, Paparazzo, el fotoreporter que juntament amb Mastroianni persegueix titulars sensacionalistes.

Fellini va retratar una societat a mig camí entre la tradició i la modernitat i, a través de la fantasia, va anticipar una Itàlia grotesca que avui és molt més real del què el propi director hauria pogut imaginar. Des de l’arribada de Berlusconi, el país ha anat transformant l’aire melancòlic de Fellini en decadència i banalitat. Un dels directors italians que més han absorvit la lliçó del mestre de Rimini és Paolo Sorrentino, que va captivar Hollywood amb La grande bellezza i, casualitats de la vida o no, el 2018 va firmar un retrat molt personal de Il Cavaliere a Loro.

Si després de llegir l’article us heu quedat amb ganes de conèixer més a fons la figura de Fellini, la Filmoteca de Catalunya organitza durant el mes de gener i febrer un cicle dedicat a la seva filmografia i a les pel·lícules que, d’una manera o altra, s’han vist inspirades per la mirada del director italià.

We also recommend you