Universitat

L’Iraq i Guerra del Golf: en el nom del petroli

  • Miguel Cabré, 2 d'Agost de 2020
  • 6 mins de lectura
Iraq Guerra del Golf
Exiliats kuwaitians llegeixen en un diari de Dubai l'inici de la Guerra del Golf. / Foto: Libertad Digital (Cordon Press)

Fa 30 anys que les tropes iraquianes de Saddam Hussein van envair Kuwait amb l’objectiu de controlar el petroli d’aquest país. Aquest va ser l’inici de la Guerra del Golf, una guerra que va durar 7 mesos i que va enfrontar l’Iraq amb 34 estats sota el mandat de Nacions Unides.

La matinada del 2 d’agost de 1990, les tropes de l’exèrcit iraquià van envair el petit Regne de Kuwait. La reacció no es va fer esperar i les grans potències occidentals, la Lliga Àrab i l’Organització de les Nacions Unides van condemnar l’agressió comesa per les tropes de Saddam Hussein. Una resposta que podria sorprendre tenint en compte que aquestes grans potències occidentals i àrabs havien estat aliades de l’Iraq republicà fins feia pocs mesos a la guerra contra Iran.

Les disputes territorials entre l’Iraq i Kuwait es remunten fins a la desintegració de l’Imperi otomà l’any 1919. El Regne Unit va passar a ocupar tots dos estats amb governs monàrquics que havien de servir a Londres. Des d’aquell mateix moment, va haver-hi discrepàncies perquè Kuwait havia estat fins aleshores la sortida al mar de la regió iraquiana de Bàssora.

La influència britànica va acabar l’any 1958 quan la dinastia Haiximita va ser derrocada i es va proclamar la República d’Iraq fundada en el socialisme àrab. Durant dècades, Iraq va experimentar un creixement econòmic important esdevenint una de les grans potències a la regió i, des de 1970, es va establir el sufragi universal com a mètode per a l’elecció del parlament i del govern. Tot i la seva proximitat a la Unió Soviètica, l’Iraq també va establir relacions comercials fructíferes amb els estats Occidentals que veien en el règim de Hussein un gran aliat enfront de la República Islàmica de l’Iran i el seu líder l’aiatol·là Khomeini.

L’estat secular de l’Iraq va convertir-se en un “mur” entre l’Iran xiïta i els estats sunnites que consideraven la república liderada per Khomeini un perill. Això va fer que els estats de la Lliga Àrab i les potències occidentals donessin suport a la guerra contra Iran que es va dur a terme entre 1980 i 1988. Un cop acabada, es van veure les primeres tensions importants entre els estats de la Lliga Àrab i l’Iraq baasista.

A banda de l’enorme nombre de baixes, l’Iraq va acabar la guerra amb un deute econòmic colossal que va deixar l’economia del país al límit. La situació no va millorar amb la nova política de la Lliga Àrab pel que fa a l’exportació de cru: augment de la producció i abaixada de preus de manera significativa, el que va convertir la recuperació econòmica d’Iraq en una quimera.

L’any 1990, Hussein ja va demanar una condonació del deute, una reducció de la producció diària de petroli, renegociar la frontera amb Kuwait (país al que denunciava de robar petroli del camp compartit de Rumaila) i la construcció d’un port de propietat iraquiana a la costa de Kuwait. El govern de Bagdad va utilitzar com a estratègia de negociació que l’Iraq havia lluitat contra Iran defensant interessos compartits amb els estats de la Lliga Àrab. La resposta de Kuwait i els estats del Golf Pèrsic va ser rotunda, no s’acceptava cap de les peticions.

Davant d’aquesta negativa, el 31 de juliol, Saddam Hussein va ordenar el desplaçament de 100.000 homes a la frontera amb Kuwait i la matinada del 2 d’agost l’exèrcit iraquià va envair Kuwait. L’ocupació va ser definitiva el dia 4 quan es va constituir el govern provisional de Kuwait lliure donant per derrotada la monarquia i el dia 28 d’agost Iraq va annexionar Kuwait en qualitat de província.

L’Escut i la Tempesta

La resposta internacional va ser immediata i el mateix dia 2 d’agost el Consell de Seguretat de l’ONU, exhortat pels EUA, va publicar la Resolució 660 on es condemna l’agressió i s’exigeix la retirada immediata de les tropes. Ràpidament els estats de la Lliga Àrab (excepte Sudan, Iemen, Jordània i Líbia que recolzaven Hussein), el Regne Unit, els EUA i França van condemnar també l’atac. També la Unió Soviètica va prendre partit contra Iraq, el que es va interpretar com una “subordinació” als EUA i que el llavors president nord-americà George Bush, pare, va considerar com el naixement d’un nou ordre mundial que segellava de manera definitiva la victòria dels EUA a la Guerra Freda. A més, l’Organització de les Nacions Unides va decretar l’embargament i el bloqueig dels comptes iraquians i kuwaitians a l’estranger.

El dia 5 d’agost, el president Bush va ordenar el desplegament de tropes a Aràbia Saudita i va rebre el suport immediat del Regne Unit i la Lliga Àrab, excepte els països abans citats. Bush va liderar la conformació d’una aliança que va rebre el nom de la Coalició on van entrar 34 estats i que va reunir més de 900.000 homes.

Aquesta força aliada va iniciar l’anomenada Operació Escut del Desert i va demostrar el poder de la coalició a la frontera dels Emirats Àrabs Units per tal d’evitar més annexions per part de l’Iraq, al mateix temps que van ocupar enclavaments per si esclataven conflictes i hostilitats. Mitjançant les resolucions de l’ONU, van advertir d’una intervenció militar en cas que les forces d’ocupació no marxessin de Kuwait abans del 15 de gener.

Guerra del Golf

Camp de petroli cremant durant l’operació Tempesta del desert, Kuwait. / Foto: Wikimedia Commons (Jonas Jordan)

Arribat el 17 de gener, la coalició va iniciar la campanya militar anomenada Operació Tempesta del Desert sota el comandament del General Herbert Norman Schwarzkopf. Una operació aèria basada en bombardejos constants a posicions militars de l’Iraq a territori kuwaitià, però també a l’Iraq. La superioritat militar de la Coalició va fer que l’exèrcit de Bagdad, en una estratègia desesperada, bombardegés Israel (buscaven que els jueus entressin a la guerra i així debilitar la Coalició per la sortida dels estats àrabs). Aquesta estratègia no va servir i els EUA van armar defenses antiaèries a Israel per evitar que aquest entrés a la guerra.

L’ofensiva, que en un principi només havia de servir per atacar bases militars i infraestructures estratègiques d’Iraq, ràpidament va canviar i van començar els bombardejos a ciutats. Van ser especialment cruentes les imatges dels atacs que es van produir a Amiriya, Fallujah i Bagdad.

A finals de febrer, Schwarzkopf va iniciar l’operació terrestre amb la que va fer entrar les seves tropes a Iraq i a Kuwait. Els iraquians no van oferir resistència i el dia 28 de febrer, Iraq es va rendir. Finalment, el 3 de març de 1991, Saddam Hussein va acceptar les condicions imposades per l’Organització de les Nacions Unides.

La postguerra a l’Iraq

Tot i la magnitud de la derrota, Saddam Hussein es va mantenir al poder, arrasant a les eleccions parlamentàries del 1996 i les del 2000. Les sancions imposades per l’Organització de les Nacions Unides van ser molt dures: van embargar actius de l’estat i van prohibir l’exportació de petroli i dàtils, dos dels pilars de la seva economia. Al mateix temps que es van crear dues “àrees d’exclusió aèria” controlades pels EUA i el Regne Unit.

La reconstrucció econòmica i social del país va ser llarga i difícil, els indicadors econòmics van tornar al nivell de la dècada dels cinquanta (abans de començar a comerciar amb petroli) i van haver de reconstruir infraestructures civils per valor de 22.000 milions de dòlars, a banda de les compensacions que havien de pagar.

Amb la guerra acabada, l’any 1992, el Regne Unit i els EUA van cremar cultius a Iraq i l’any 1993 el govern de Clinton va bombardejar Bagdad per unes informacions que parlaven d’un suposat pla, que mai es va demostrar, per assassinar l’expresident Bush.

La situació social va seguir empitjorant: la mortalitat infantil es va duplicar i la materna es va quintuplicar. Aquestes dades són essencials per entendre com l’esperança de vida va baixar dels 66 anys als 57. La inflació va portar a una devaluació dels salaris dels funcionaris de fins al 80%. Només el pla d’aprovisionament alimentari promogut per l’estat va evitar que la fam fos generalitzada. El nombre de vides que es van cobrar aquestes sancions s’estimen en prop del milió i mig, dels quals uns sis-cents mil van ser nens menors de cinc anys.

Per alleugerir les sancions, l’ONU i l’Iraq van signar el programa Petroli per aliments que permetia exportar cru a canvi d’aliments sense condicionar amb quins estats comerciar. Aquest fet va permetre que Hussein s’acostés a França i Rússia, per exemple, que demanaven la suspensió de les sancions. Aquest programa, a més, obligava a Iraq a escindir la regió del Kurdistan, cedir el 30% dels ingressos per pagar indemnitzacions de guerra i pagar totes les despeses de l’Organització de les Nacions Unides i els seus aliats en territori iraquià.

La tensió entre els EUA i Iraq va seguir augmentant i el 1998 Bill Clinton va signar la Llei d’alliberació d’Iraq que va donar força legal a l’Operació Guineu del Desert perpetrada pel seu govern i posteriorment a la invasió d’Iraq del 2003 liderada per George Bush, Tony Blair i José María Aznar.

Les sancions econòmiques a Iraq no van acabar fins que els EUA i el Regne Unit van haver envaït Bagdad i van rebre plens poders per a la “reconstrucció” del país per part de l’Organització de les Nacions Unides.

 

Per saber-ne més: 

También te puede interesar